JAMES RHODES, ENTRE LA MÚSICA I EL TRAUMA

Vaig anar a la secció de psicologia de la llibreria, a demanar si tenien Instrumental de James Rhodes, i el noi em diu, sense ni mirar l’ordinador, que el trobaria a la secció de música. De música? Li pregunto, pensant que no pot ser. Li dic: He sentit a parlar a l’autor i m’ha semblat que el llibre era una autobiografia. La vida després d’haver estat abusat de petit de forma repetida durant anys. I em diu: Sí, això també, però és de música.

Ara sé que no l’havia llegit, perquè el llibre sí que parla de música i de músics cèlebres, però parla bàsicament de la música com el lloc segur en el que refugiar-se i protegir-se d’un munt de símptomes que van i venen sense avís previ quan un nen ha estat abusat. La música com l’esperança de tenir bons moments, com l’única cosa que li permet estar per sobre del propi dolor, dels atacs d’ira incontrolables, de la ràbia ferotge contra els éssers estimats, de l’odi inexplicable, de la necessitat imperiosa de comptar lo incomptable, de la deixadesa absoluta, de la insensibilitat per les emocions més humanes, de l’anhel continuat de ser vist… Aquests i alguns altres són els trets incapacitants que perduren en les víctimes d’abusos infantils i que fan la seva vida, una cursa d’obstacles gairebé insalvables.

Diu sobre la música: “…la música cura, ofrece una posibilidad de redención. Se trata de una de las pocas cosas (que no sea de índole química) que puede llegar a los últimos recovecos de nuestro corazón y nuestra mente, y tener un efecto verdaderamente positivo”

Diu sobre ell mateix: “Hay una rabia que fluye por debajo de todo, que nutre mi vida y que alimenta al animal de mi interior. Una rabia que siempre, siempre me impide, por mucho que me esfuerce, convertirme en una versión mejor de mí mismo. Da la impresión de que mi maldita cabeza está dotada de vida propia, que no la puedo controlar en absoluto, que es incapaz de razonar, de negociar o de sentir compasión. Me lanza gritos desde las profundidades. Cuando era pequeño no entendía sus palabras. De adulto, me espera al pie de la cama y se pone a hablar un par de horas antes de que me despierte, para que, cuando yo abra los ojos, ella ya haya entrado en modo rabia total, para que me diga entre aullidos de mierda lo contenta que está de que me haya despertado al fin, lo jodido que estoy hoy, que me va a faltar tiempo, que la voy a cagar en todo, que mis amigos han organizado un complot contra mí, que no confíe en nadie, que tengo que hacer todo lo posible por proteger lo que tengo en la vida, por mucho que sepa que es una causa perdida. Estoy siempre agotado. Esta voz es una especie de YO tóxico: corrosivo, invasivo, nocivo, negativo, todos los –ivos malos.

Ja podeu fer-vos una idea de com és la vida de les persones abusades. Com els hi han destrossat la vida i com d’important és trobar un lloc de calma i seguretat. Per en James Rhodes la música és l’espai intermedi i nexe d’unió entre el James humà i el James traumatitzat.

I no vull ni pensar que passarà si el llibre el llegeix algú que innocentment pensa que va de música clàssica, perquè només el pots llegir si et sents fort, i tot i així, a petites dosis per poder parar i eixugar-te les llàgrimes.

ANTROPOLOGIA JURÍDICA

A continuación publicamos las conclusiones de  la primera entrevista de la estudiante de Antropología Ariadna Galiana que realizó a nuestro experto de Psicología Forense -Sergi Florit- para la asignatura de Antropología Jurídica.

Consideramos que puede ser de interés a todas aquellas personas que desconozcan que es la Psicología Forense y la peritación como instrumento de información al juez y herramienta de valoración para emitir sentencias.

PRIMERA ENTREVISTA D’ANTROPOLOGIA JURÍDICA

PÈRIT PSICÒLEG FORENSE

Sergi Florit és especialista en psicologia clínica des del 1992, treballa com a forense des del 2000-2001 (es va especialitzar el 2003) i, actualment, fa 15 anys que realitza peritatges i assessoraments forenses.

  • Què fan els pèrits psicòlegs forenses?

 

És un mestratge relativament nou, gairebé sóc la segona promoció d’una titulació que es va fer per la Universitat Autònoma de Barcelona. Hi havia un buit en especialistes a l’hora de fer assessoraments a nivell legal, per tant hi ha dos àmbits importants en el camp del forense que és l’aspecte civil i el penal. El pèrit forense fa una avaluació de successos o víctimes per donar eines als advocats i jutges en el moment de decidir sobre un fet, és a dir, assessoren donant eines per defensar o defensar-se del què es demana o del que es planteja a la demanda. També es treballen simulacions o mentires (cosa que escapa als advocats). El jutge demana la formulació d’una opinió que es fonamenta en els fets objectius de la professió, després el jutge decideix.

  • Quin rol tenen front altres operadors jurídics?

 

Actuen citats pel jutge o per una part de les parts: quan el pèrit és citat pel jutge prové dels jutjats i no té res a veure amb les parts; en canvi, en una pericial de part el pèrit pot ser aportat per l’actor que denuncia o pel que està en contra de la persona o fet. L’actuació de part no està esbiaixada perquè no té sentit anar al jutjat i argumentar mentires, no tinc cap interès de mentir o afavorir al meu client. El que sí és cert, és que quan em venen a buscar per fer un peritatge sol·liciten que et complimentis amb allò que demanen, aquí està la feina ètica de «jo et puc ajudar, perquè d’alguna manera el que t’està passant és coherent i és defensable» o bé «no, tu m’estàs demanant alguna cosa que no puc fer i per tant no ho faré». Hi ha la qüestió ètica i a més està en joc la professió sota jurament, sinó es comet perjuri (mentir deliberadament). El pèrit no és un testimoni, és un expert, i el peritatge és una feina ètica que complementa informació i dóna veracitat a una prova (perspectiva dels jutges no compartida per la part contraria o advocats).

  • Que s’espera d’ells?

 

Una valoració objectiva, professional i científica del què està succeït en una situació. Per exemple, en l’assetjament o mobbing es demanen indicis suficients i fiables per valorar si s’ha donat un comportament o s’ha donat el comportament contrari. El pèrit psicòleg facilita la pesa de decisions del jutge a través d’una informació que s’obté no només per entrevistes clíniques, sinó també per tests[1] i altres eines que permeten valorar si una situació és pròpia d’assetjament o no.

  • Quins problemes detectes?

 

La major dificultat és un problema endèmic de la psicologia: el desprestigi de la professió. La psicologia és un segon plat respecte la medicina o psiquiatria i crec que és un error perquè un metge és un llicenciat en medicina i jo en psicologia. Després estan els psiquiatres, un metge especialitzat en psicologia, i que té més prestigi entre advocats i jutges per desconeixença de la professió i les diferències amb la psicologia; per exemple, nosaltres som especialistes en test i la majoria de psiquiatres no. Aleshores esdevé una falta de consideració sobre si el psicòleg té un paper o no en els jutjats, una desconfiança cap a la professió que ocasiona una infravaloració dels respectius informes. Dins aquesta defensa constant, encara estem un pas endarrere però només volem fer el millor que podem la nostra feina amb les eines que tenim. És una qüestió de concepte i valoració, hi ha molts jutges que no escolten ni deixen explicar però d’altres sí. Cada vegada hi ha més psicòlegs en els jutjats que progressivament adquireixen més reconeixement. Sobretot pel principi inicial de què quan defenso a un client ho faig perquè crec que alguna cosa és així, per tant dono informació del què és i puc defensar, dono eines perquè el jutge després decideixi; no dono informació falsejada perquè després el pèrit contrari em digui «escolti, vostè està dient tonteries».

  • Com elabores els peritatges?

 

El peritatge es demana per un client o advocat: a partir de saber el que es planteja es realitza una hipòtesis de treball i això significa respondre el que es demana. Depenent del cas s’avalua una o varies persones a través de diverses entrevistes (2-3) en un període de temps curt però, per observar una evolució, estes en diverses setmanes (3). També s’analitzen els antecedents, la psicobiografia i altres successos per examinar si el que passa té a veure amb el fet concret o ja provenia de la manera de ser o d’altres patologies emmascarades.

Les entrevistes valoren el que està esdevenint des de la persona cara a cara, s’analitza el comportament verbal i no verbal, i es posa a proba per saber si realment menteix o no. En alguns casos també es parla amb la parella i els fills com a punt en què incideix la predisposició a col·laborar de l’altra part i la falta de coneixement sobre la objectivitat de l’avaluació psicològica, doncs es mal interpreta que si el psicòleg és citat per una de les dues parts actua a favor del client (sense objectivitat). Després ve un procés de valoració objectiva amb bateries de test (3-4) en funció del necessitat. Cada professional fa servir les seves eines: test de personalitat, simulació o mentida, paternitat, manera de cuidar, projectius, etc. En acabat es realitzen unes conclusions, s’envien a l’advocat i es defensen davant el jutge com a defensa oral del què és una pericial. La pericial és un informe que es presenta al jutjat en la demanda i que pot anar acompanyada o no de defensa oral (depèn de l’advocat). A la defensa oral les dues parts i el jutge pregunten, i aquí s’acaba el procés: comença amb la demanda i acaba quan surts de la sala (els pèrits són els últims que entren a la sala i donen la última informació, després cada advocat fa les seves conclusions).

  • Què és l’informe pericial forense psicològic?

 

L’informe psicològic forense contesta la hipòtesis inicial que es formula al pèrit; per exemple: «aquesta persona ha patit mobbing?». A partir d’aquí s’argumenta en diferents apartats l’explicació de la biografia, els antecedents mèdics, la història laboral, l’avaluació psicològica, els tests, l’entrevista de valoració i, finalment, les conclusions. En aquest últim apartat el psicòleg aporta si la pregunta inicial de l’informe es contesta de manera favorable o no; per exemple, al valorar la situació en la que es troba una persona per saber si és producte de mobbing, a l’informe final la resposta va encaminada a saber si el que li està passant té un origen en una situació que esdevé d’un conflicte laboral pròpiament del mobbing o no, el que li està succeint no té res a veure amb aquell comportament. La resposta és independent de la hipòtesis i es contesta favorablement o no.

Un informe de part acostuma a ser coherent amb la demanda perquè sinó l’advocat cerca un altre professional o fa la defensa sense prova. En el cas d’un pèrit forense del jutjat aquesta feina és molt més clara, en el sentit de què quan el jutge sol·licita l’avaluació, el pèrit forense té dret a avaluar i la part contrària està obligada a ser examinada per citació oficial, però aquesta via no acostuma a esdevenir per la lentitud del procés judicial, la gran extensió de les avaluacions i probablement per la falta de recursos estatals. La realitat és que cadascú es defensa i acusa com pot, si després de presentar les proves la informació no és clara es pot demanar una tercera avaluació, així el procés és més ràpid i no s’eternitza. Els advocats no estan obligats a presentar proves que confirmin allò defensat, l’advocat defensa al client i les proves utilitzades no tenen per què ser objectives només procuren ser creïbles. L’advocat defensa en base a unes proves o suposicions, algunes són provades i altres són simples indicis. Si ho mires com a espectador observes les dos versions i creus que les dos tenen raó, és com una pel·lícula que no saps qui és l’assassí i t’expliquen que poden ser dos persones, cadascú es munta una pel·lícula pròpia i penses que podria ser qualsevol dels dos perquè és creïble. És com un joc que els jutges han d’esbrinar perquè ambdós fan versions creïbles d’un mateix fet i per convèncer en dret tot val.

  • Quin tipus d’anàlisi psicològica fas?

 

Primer reconstrueixo el fet avaluat amb entrevistes psicològiques (recollint explicacions verbals i no verbals) i després, amb l’objectiu de concretar una contestació, radiografio amb una bateria de tests objectius i amb proves subjectives (hi ha un ventall de proves gairebé infinit). Aleshores, es pot intentar enganyar al psicòleg i els tests, però és molt complicat enganyar en tres visites al psicòleg, quatre tests objectius i la coherència que han de mostrar altres persones (familiars, amics, etc.). Per això, la valoració resultant és fiable i simular o mentir invalida l’anàlisi. Quan un passa una prova s’avalua l’actitud de la persona i si mostra una actitud de resistència: «per què té resistència?» És com si jo et vull fer una radiografia i tu no pares quieta, no es pot fer la prova.

  • Què és el mobbing?

 

El mobbing és la paraula anglesa que defineix l’assetjament laboral. En realitat, assetjament laboral és assetjament moral però com que és dóna en un entorn professional es parla d’assetjament laboral. L’assetjament laboral són tots aquells comportaments que es produeixen sobre una persona amb la intencionalitat de desestructurar-la perquè deixi la feina o emmalalteixi dins l’ambient laboral. Assetjament és un acusament amb un fi negatiu i concret que pot provenir des de sobre, del costat o de sota i no és un comportament aïllat, es dona durant un temps, repetit i estructurat per saturar a la persona des de la cerca continua i exagerada d’inconvenients en les tasques de la víctima. Com és ara, saturar per donar més feina de la que toca, no donar feina, cridar a la víctima, menysprear, canviar la feina, canviar l’espai físic, discutir, sancionar si s’arriba un minut tard, etc.

  • Com caracteritzes els autors i les víctimes?

 

Qualsevol persona és susceptible de ser assetjada perquè l’assetjador no diferencia entre víctimes: agafa una persona i va a per ella amb el que pot, encara que sigui una persona dura i segura. Evidentment, la repercussió en una persona que enfronta o no és diferent, l’assetjador té més dificultats si la persona a la que vol assetjar ofereix resistència. Oferir resistència es pot convertir en una batalla dura i desequilibrada entre dues persones perquè l’assetjador mai va de cara i probablement s’acompanya d’un poder institucional o d’un conjunt de gent que el segueixen i que aïllen a la víctima.

Les persones de l’entorn empresarial que continuen treballant a l’empresa moltes vegades no volen testimoniar en els judicis pel temor a repercussions laborals. Encara no existeix una legislació que obligui i empari als testimonis a l’hora de defensar i protegir a les víctimes. Si els testimonis que han vist l’assetjament no volen dir res, però sí testimonien els que diuen «no ha passat res» (els del bàndol del cap), la víctima es queda indefensa. La víctima és una persona que durant un temps pateix un estrès psico-social molt elevat que té a veure amb aquest entorn: l’aïllament social que se li provoca i els superiors que li obliguen a fer una sèrie de coses.

La figura de l’assetjador no pot ser qualsevol, la persona que assetja té a veure amb un perfil sociòpata concret, perquè un pot estar d’acord en què una persona no ha de treballar en una empresa i acomiadar-la, però els assetjadors pensen en el cost d’acomiadar i decideixen fer tot el possible perquè la persona marxi per pròpia iniciativa i no representi cap cost. La sociopatia implica la capacitat de deprimir a l’altre perquè marxi o exigir que marxi per tindre un lloc lliure per una altra persona més afí al que es creu necessari. Enlloc d’acordar una solució es realitza una solució contra la persona. Per això, la característica més destacable és la falta d’empatia, la incapacitat de posar-se en el lloc de l’altre i preguntar-se «què ens està passant?». Al contrari, pensa «jo exprimiré el que sigui fins que no pugui més i aquesta persona ja decidirà el que vol fer», l’assetjador acompanya a què l’assetjat marxi.

El sociòpata acostuma a ser una persona narcisista, freda, antisocial, agressiva (físicament o no), etc., que va en contra de les normes establertes des de la pròpia visió i només es deixa guiar per les pròpies necessitats. És algú que està convençut de posseir la veritat i no es para a pensar si el seu comportament transigeix la llibertat de l’altra. Si una persona frena els seus objectius o considera que algú el vol perjudicar, va a per la persona perquè no té capacitat de diàleg, negociació o mediació, només existeix l’enfrontament, la confrontació i destrucció de l’altre, i l’únic que el frena és la llei.

  • Quines conseqüències físiques i psíquiques té en la víctima?

 

Són molt àmplies, dins la configuració a nivell psicològic apareixen tres grans trastorns: l’estat d’ànim, l’esfera de l’angoixa i l’estrès post-traumàtic. Les persones que han patit assetjament durant un llarg període de temps es veuen afectades en l’ànim amb depressions, angoixa amb crisis, atacs de pànic, ansietat generalitzada, etc., i després el trastorn d’estrès post-traumàtic és quan un fet, que ha succeït durant un temps, queda marcat en la memòria i el cervell com a cronificació negativa del record que interfereix en les relacions quotidianes. Són persones que arrosseguen un malestar de per vida a nivell psicològic.

Respecte el nivell físic, el cos també pateix una situació continuada de tensió que ocasiona tot el ventall de trastorns psicosomàtics com cefalees, problemes gastro-intestinals i musculars, acceleració arítmia, etc. Una metàfora gràfica del què passa és una molla que es pot tensar estirant-la i destensar deixant-la anar, la molla sempre recupera la seva flexibilitat, però quan es sosté durant molt temps en aquella posició perd flexibilitat i si es tensa més de la capacitat que té la molla per tornar-se a destensar, quan es deixa anar es queda tensada.

Les víctimes són persones que han estat en una situació de tensió tant gran durant tant de temps que moltes vegades queda una incapacitat de retornar a l’estat de normalitat anterior a l’assetjament laboral. Les persones queden desarreglades a nivell psicològic donada aquesta situació d’estrès, angoixa i ansietat i, com que el cos és reflex de com estem, la part física també queda alterada o descompensada amb migranyes, hipertensions, pèrdua de visió, guany o pèrdua de pes, etc. Si s’està trist durant molt temps el cos no genera les mateixes hormones que quan s’està feliç i això provoca depressió física. També hi ha els comportaments socials com addiccions, aïllament social, etc., la família es cansa de veure a la persona sempre malament i no entenen què passa, perquè a lo millor la persona no vol deixar la feina.

Moltes vegades la gent nos sap que està patint mobbing, cada vegada és més habitual, però moltes persones pensen que són culpables i responsables de la situació perquè l’assetjador els hi diu que no. Aleshores l’assetjador recomana que deixin el treball però la víctima no pot per necessitat. Així, es genera un estat de tensió i angoixa en la víctima que no sap si és ella o que, per exemple, per arribar un minut tard o cinc minuts d’hora enlloc d’arribar a les vuit en punt es mereix una discussió. Aquesta visió de confusió i inseguretat, que desconcerta a la víctima sobre si és ella o l’assetjador el que causa la situació, es construeix a través de la crítica destructiva i constant que desmunta a la persona: «si cada dia et renyen per qualsevol cosa es trenca la normalitat dels problemes laborals». En un nivell d’assetjament molt desenvolupat es troben defectes en tot i l’efecte d’aquesta acció és el malestar psíquic, físic i social.

El mobbing genera moltes pors en la víctima que disminueixen moltíssim el seu rendiment i incrementen la seva inseguretat personal, social i professional. En moltes ocasions no es vol canviar de feina per necessitat, fins al punt de què, arribant a una tensió insuportable de no trobar sortides, certes persones decideixen suïcidar-se. Per això l’assetjament laboral és un problema molt greu i té molts més casos dels coneguts. Avui en dia es donen a conèixer més casos públics que ajuden a comprendre què és el mobbing, a més de què cada vegada es té més informació i es coneixen més els drets laborals i humans.

Quan es detecta aquesta situació, una persona que surt del seu ambient laboral comença a millorar, junt amb els tractaments es va recuperant la salut. Afortunadament, molts casos queden amb una simptomatologia no tant greu, però difícilment en un punt inicial sense cap repercussió. Després queden seqüeles de desconfiança i por que depèn del cas són més greus o menys greus, però moltes vegades són i hi són de per vida, encara que la persona continuï fent la vida normal. Sobretot és molt complicat quan la situació va ser molt perllongada en el temps i va afectar diferents àrees de la vida perquè és una situació negativa que es recorda malament i per sempre. Amb un tractament el dany disminueix fins el punt de fer-se suportable però mai es retorna al punt de «no ha passat res». Hi ha gent que es queda enclavada en l’assetjament produint un efecte de paranoia i identificació amb altres casos, convertint la seva vida en un fet repetitiu suportat per medicació, associacions, etc. Mentre altres persones aconsegueixen aïllar-se, sortir de la situació i recuperar una vida de certa normalitat.

  • Resolució de conflictes?

 

El mobbing es realitza des de l’agressió velada, una agressió no física i clara que moltes vegades queda a l’aire, per això els jutges no acaben de decidir ser durs amb coses difícils de demostrar que resten en l’àmbit de les percepcions. Amb el pas del temps se suposa que s’anirà trobant una figura intermèdia o una manera compensatòria intermèdia o sancions directament cap a les persones. Per la via civil, la víctima cerca sortir el millor possible de la situació d’assetjament, rebre una compensació econòmica i marxar del lloc de treball. La llei només estableix el tipus de compensació econòmica, després la persona ha de cercar una altre feina per ella mateixa. En canvi, per la via penal, si es demostra que l’assetjador és un criminal pot acabar anant a presó, però és menys freqüent i és més difícil des de l’assetjament laboral.

És important que les empreses tinguin protocols de prevenció, un assetjador acostuma a estar protegit pel fet de ser un cap, però també té un cap primer que pot dir «t’estàs passant». Quan és el propietari de l’empresa és més difícil, però tot i així hi ha unes estructures que s’han d’adoptar com a protocols d’assetjament perquè es puguin detectar i frenar a temps aquests comportaments. El cap primer ha d’actuar enfront l’assetjament, no només hi ha d’haver l’actuació judicial després d’esdevenir el delicte, els primers que han de posar solucions de detecció són les empreses, del contrari quan la víctima va als psicòlegs ja està feta pols. Els caps dels caps han de saber que això existeix, que és un problema i que si no són capaços d’aturar el delicte, permetent-ho, indirectament hi contribueixen.

L’últim camí ha de ser el jutjat, el primer camí ha de ser el departament de recursos humans, els protocols d’assetjament i la valoració de l’ambient laboral. Tot això permetria treballar d’una manera respectuosa i que tothom pogués fer la seva feina. Així, s’incidiria en el problema inicial des de la mediació com a resolució del que succeeix: sigui separant a l’assetjador-assetjat, sigui pactant la dissolució del contracte laboral. Ara bé, com més lluny s’arriba en el procés d’assetjament, es poden emprar certs protocols però, més difícil és resoldre el problema perquè les persones estan més enquistades a causa dels moviments i de les dinàmiques de cadascun (de patiment i d’atac). Es creen dos vincles reforçats en els respectius posicionaments i arriba un punt en què cap dels dos és conscient de què la situació es pot resoldre

  • Conclusions?

 

La falta de validació o incorporació dels psicòlegs forenses en els jutjats i la falta de reconeixement del conflicte del mobbing. En el mobbing cada vegada hi ha més escriptors i publicacions que ajuden a prendre consciència social sobre el problema (incloent als empresaris). La crítica estaria en què sembla que per qüestions psicològiques tot és més lent, per exemple, en comparació als protocols de sanitat quan encara no hi ha protocols d’assetjament. Els aspectes psicològics sempre han estat menys tractats que els aspectes mèdics o físics, a l’hora d’exercir la feina les empreses dediquen molta menys atenció als aspectes d’ambient laboral. Sempre s’arriba una mica tard al psicòleg i sembla que el cervell sigui, paradoxalment, la part del cos que menys importa. Així, es desatenen les emocions i relacions socials que configuren l’ésser humà com a conjunt psicològic. Considero que tot això no es valora i que se li hauria de prestar atenció, la societat va lenta en la prevenció i cura dels aspectes psicosocials, en aquest cas, dels treballadors. És més, actualment l’esclavitud i explotació imperant en el món laboral marca una profunda distanciació de la psique humana respecte l’àmbit laboral, ja que davant possibles queixes s’estableix l’amenaça de l’acomiadament i la incertesa d’haver de cercar una altra feina. Hi ha moltes coses a discutir i canviar, però el missatge positiu és que poc a poc es va avançant, cada vegada hi ha més coneixement sobre l’assetjament i els psicòlegs forenses perquè són més acceptats dins els jutjats i l’únic objectiu de la psicologia és aportar les eines científiques en la valoració judicial dels casos requerits.

[1] Un test que menteix o que està mal realitzat no es pot fer servir, per tant no es pot defensar. Per molt que ho demanin advocats o clients si no hi ha indicis no es pot ajudar.

.

COMPRENDRE EM FA CANVIAR

Veure com es comporta algú ens fa deduir ràpidament com és i qui és, fent un judici ràpid que encaixa amb el que nosaltres creiem i sabem de forma general. El problema d’aquest sistema intuïtiu i gairebé instantani de classificar a les persones és que no ens permet conèixer gairebé res de nou, ni de l’altre ni de nosaltres. A l’altre no el coneixerem, total per què? Si ja sabem com és, oi? I nosaltres no ens qüestionarem res, actuarem tot el temps amb allò de: “si ja ho deia jo, que era un…”

Què passa si em dono un temps per estar amb aquesta persona i comprendre? Què passarà si entenc com fa determinades coses i el motiu pel qual les fa?

Suposem que jo sóc una persona molt esportista, que m’agrada qualsevol esport i que m’apunto a qualsevol activitat d’aquest tipus, és fàcil que cregui que fer esport és molt sa i que és absolutament necessari que tothom en faci. Em presenten a algú que, ves per on, no fa esport, mai, gens, i automàticament jo puc pensar coses com: no té força de voluntat, és un gandul, segur que no té ni idea dels beneficis de l’esport, no es cuida,… i un llarg etc,  creences automatitzades que em faran classificar a aquesta persona. Jo em quedaré tan ampla, com si tot el que he pensat fos cert i l’altre haurà quedat classificat en una casella determinada i inamovible del meu cervell que diu: no m’interessa o no val la pena conèixe’l o vés a saber què. Si seguim amb l’exemple i imaginem que tenim la gran sort que hem de conviure amb aquesta persona, resulta que potser ens explica que era un gran esportista que es va lesionar greument i no en parla mai, o que el seu pare va morir en una carrera o que fer esport el fa sentir-se marejat un parell d’hores, o que…

Ell serà el mateix, però nosaltres no. Nosaltres a l’adonar-nos que la història de cada persona és única i val la pena coneixer-la , tindrem una ment més oberta, més tolerant i més rica.

Comprendre sempre ens fa canviar.

Aumenta el Acoso Laboral

El pasado día 7 de diciembre EL PAIS publicaba un artículo donde referenciaba el aumento de las denuncias por Acoso Laboral en Catalunya. El cual trascribimos a continuación y que refleja como cada vez en mayor número se afectan los derechos fundamentales de los trabajadores y como cada vez son más las personas que se atreven a denunciarlo. Joaquim Vilar , presidente de AVALC -asociación con la que colaboramos estrechamente- es mencionado en el artículo como referencia en Catalunya debido a su asociación y al trabajo de la misma.

 

Las denuncias por acoso laboral se han disparado un 60% en lo que llevamos de año, según datos de la Inspección de Trabajo de Cataluña. La entidad registró el año pasado 275 casos de empleados que consideraban que se había vulnerado su derecho a la intimidad y a la dignidad. En lo que va del año, los denunciantes ya ascienden a 439, seis veces más que hace dos años. La crisis económica ha enrarecido el ambiente en muchos centros de trabajo, afirman sindicatos y asociaciones. La tensión creciente ante un posible despido sacó lo peor de algunos y empujó a otros a aguantar y callar. Pero desde 2013, la cifra de empleados que se quitan la mordaza crece. Como Ernesto Tejeda, un repartidor de un franquiciado de una multinacional de paquetería que ha denunciado a la empresa por intentar “asfixiarlo” quitándole faena para que renuncie.

/ MASSIMILIANO MINOCRI Un dron vuela por el interior de las alcantarillas de Barcelona.

Tejeda conduce su furgoneta de lunes a viernes hasta su centro de trabajo y se queda sentado fuera de 9.00 a 14.00 y de 16.00 a 19.00, horas en las que debería comenzar y acabar su jornada laboral. Lo hace desde el pasado mes de abril, cuando reclamó que le pagaran lo que le debían y que dejaran de reducirle los pedidos, ya que gana de acuerdo a cuántos reparta. Asegura que desde entonces, sus compañeros tienen prohibido hablarle y en la compañía no le abren la puerta ni para dejarle usar el lavabo. Él exige a sus empleadores que le despidan para “poder respirar”. Ellos, que dimita.

El presidente de la Asociación de Víctimas de Acoso Laboral de Cataluña (Avalc), Joaquim Vilar, afirma que la situación más común de quienes tocan su puerta es aquella en la que se busca la renuncia del trabajador. “El acosador siempre tiene un fin: la baja o someter a alguien. Y con la crisis, hay muchos casos que a veces no constituyen acoso tal y como lo entiende la jurisdicción, que es injusta. Pero sí, situaciones de hostigamiento”, asegura.

Menos reparto

Tejeda trabajó cinco años en negro para l empresa recién llegado de Cuba porque no tenía permiso de trabajo. Cuando por fin regularizó su situación, le realizaron un contrato, “aunque me hicieron firmar una baja voluntaria sin fecha que no sé por qué no han usado”. Pero continuó cobrando en b la mayor parte del sueldo. Hasta que empezaron a reducirle los pedidos. “Pasé de ganar 3.000 euros a 859. Me han cortado la luz y el agua varias veces y quieren desahuciarme junto a mi mujer y mi hija de cuatro años”, lamenta. A esto se suman una denuncia al dueño del franquiciado por agredirle y otra por robo en su furgoneta, que al día siguiente de una discusión apareció con las lunas rotas, sin GPS y con un ramo de flores al lado de la puerta.

La secretaria de Salud Laboral del sindicato CC OO, Loly Fernández, considera que el aumento de las denuncias ante Trabajo se debe en parte a que el repunte del empleo de los últimos dos años ha hecho que la gente comience a perder el miedo al despido.

ANEM AL CINEMA

Avui, ens fan un regal. Una entrada per anar al cinema. Amb una condició, hi hem d’anar sols i sense saber quina pel·lícula veurem. Sorpresa!!! a la sala tampoc hi ha ningú. Triem una butaca, segurament al bell mig de la sala, per veure-hi bé. Sentim curiositat, quin regal més estrany. Què volen que veiem? I sols?

Comença la pel·lícula. Oh!!! Som nosaltres. Ui! Ui! Crec que no serà agradable. Estic veient una trobada abusiva amb algú que no em tracta bé. I ho veig amb tots els detalls. Uf! Sort que sé que estic al cinema, és una pel·lícula, em puc mantenir a distància, i a més no ho veu ningú més. Puc sentir totes les meves emocions lliurement sense dissimular. I això és el que penso fer, simplement sentir. Pot ser que aprofiti per fixar-me bé en què passa, segur que és interessant veure-ho amb aquesta perspectiva.

Em crida, m’agafa del braç amb molta brusquedat, abaixo el cap, tinc por, demano perdó, es calma, em fa un petó, fem les paus, una discussió sense importància, estava de mal humor i jo l’he fet enrabiar més, ara és amorós, només cal que tingui un bon dia, a partir d’ara m’esforçaré perquè tingui el millor dia. Passen els dies i vaig veient com penso i penso, i li dono voltes a tot, del dret i del revés, intentant buscar una explicació i una solució. Em veig malament a tot arreu, a la feina no saben què em passa sembla que estic en un altre lloc, als amics no els veig perquè no m’ho notin, només tinc això al cap. Ui!, la peli continua: I torna a passar a finals de setmana perquè hi ha cansament de la feina… I torna a passar perquè no hem pogut fer els plans que volíem… I torna a passar quan m’he vestit de forma inadequada… I torna a passar perquè m’estima… I torna a passar perquè….

Què veuríem cadascun de nosaltres si algú ens fes aquest regal? Què sentiríem? Què faríem amb el que sentim? Seríem capaços de fer l’exercici per voluntat pròpia? Canviaríem alguna cosa de les que fem si tinguéssim la valentia de veure la pel·lícula fins al final amb totes les seves repeticions?